MES SUC DE NÚVOL de la Joana Raspall
Arran del camí ,dues sargantanes el sol comparteixen com bones germanes.Els surt un serpent verd com les olives,amb ulls de qui pot menjar-se-les vives.-És meu,aquest lloc!orgullós els crida.Elles fugen lluny per salvar la vida.I mentre el serpent xiulat les provocava,l´ aixafa un tractor com qui fa una coca.
Si ve una papallona Jo no l’agafaré;Que voli, que voli!Al cel hi està més bé.Les flors, com cada dia,Voldran fer-li un petó;Que hi vagi, que hi vagi,Que l’ompliran d’olor!
El rellotge corre, corre no es mou del mateix lloc.Una busca va de pressa,l’altre gira poc a poc.La llarga diu a la curta:-Au!, que no me atraparàs!La petita no s’immuta va seguint el seu pas;que tant si plora com no,que tant si riu com si plora,Ella sap que arribaran Just a la mateixa hora!
Un conillet s’ ha escapat no sap tornar al seu cau;Mira avall,i tot és verd;Mira amunt ,i tot és blau va cap aquí,cap allà,Endarrera i endavant...No s’hauria cregut mai Que la terra fos tan gran!Sort que té un ocell amic Que al seu cau l´ha acompanyat.Ai ,si l´hagués vist el llop! Se´l podia haver menjat!
Quatre lletres enfadades Fugen de l´ ordinador,Són les dues de dir ``si´´I les dues de dir ``no´´.Ara, tot ho escriu ambiguense negar ni afirmar,Tot i quedar a mitges tintes, no s’ hi posa res esclar . Potser hi ha gent que n 'escriu, amb aquell ordinador ...arreu llegim moltes coses on no es diu ni ``si´´ ni``no´´.
Les cireretes ja pengen de l’arbre com fanalets d’una festa major;Enlluernats,els ocells hi fan via,Enamorats d’aquell món de color.Prou que coneixen la dolçor tancada dins de la bola vermella i lluent!Cada any hi vénen a la primavera i els aculls, l’arbre, generosament
Ha passat una oreneta on venia cap on vam ha semblat una sageta que als núvols es vol clavar el sol fa la rialleta;Sap que no els foradarà.
Un regat de lluna ha esquitxat la terra I han nascut a l’herba les cuques de llum . S’han quedat quietes,arregleradetes,Talment com llanternes del camí nocturn.Fent xipoll a l’aigua surt una granota Vestida de Festa Per anar a sarau.Ja sap qui l’espera : D’entre les lluernes sona a sotragades el rauc del gripau És un gripau jove;Ningú no l’estima perquè té pell foscaI el cant esquerdat.Però la grano taSe li ha fet amiga;I sempre que surten ben bé que han ballat
Voldria ser una perla al fons de l’aigua feta de nacre i salabror de mar,Irisada, com un esquitx de lluna caigut dins de la petxina per atzar.Potser un pescador amb pell de bronze,forçut de braços i nedant lleuger,en veurem resplendir s’acostaria i jo... el deixaria que em prengués.Després,ell em vendria:la filladano passaria un hivern tan fred....I una noia gentil potser em tindria per la més bella del seu collaret.
Vine a fer bombolles,Que tinc un tassó Ple d’ aigua i sabó mira com voleien ! brillen al sol Tot fent tornassol!Si la més bonica proves d’agafar,Se ‘t fon a la mà...I et quedes en dubte De si l’has bufat O ho has somniat
Arran del camí ,dues sargantanes el sol comparteixen com bones germanes.Els surt un serpent verd com les olives,amb ulls de qui pot menjar-se-les vives.-És meu,aquest lloc!orgullós els crida.Elles fugen lluny per salvar la vida.I mentre el serpent xiulat les provocava,l´ aixafa un tractor com qui fa una coca.
Si ve una papallona Jo no l’agafaré;Que voli, que voli!Al cel hi està més bé.Les flors, com cada dia,Voldran fer-li un petó;Que hi vagi, que hi vagi,Que l’ompliran d’olor!
El rellotge corre, corre no es mou del mateix lloc.Una busca va de pressa,l’altre gira poc a poc.La llarga diu a la curta:-Au!, que no me atraparàs!La petita no s’immuta va seguint el seu pas;que tant si plora com no,que tant si riu com si plora,Ella sap que arribaran Just a la mateixa hora!
Un conillet s’ ha escapat no sap tornar al seu cau;Mira avall,i tot és verd;Mira amunt ,i tot és blau va cap aquí,cap allà,Endarrera i endavant...No s’hauria cregut mai Que la terra fos tan gran!Sort que té un ocell amic Que al seu cau l´ha acompanyat.Ai ,si l´hagués vist el llop! Se´l podia haver menjat!
Quatre lletres enfadades Fugen de l´ ordinador,Són les dues de dir ``si´´I les dues de dir ``no´´.Ara, tot ho escriu ambiguense negar ni afirmar,Tot i quedar a mitges tintes, no s’ hi posa res esclar . Potser hi ha gent que n 'escriu, amb aquell ordinador ...arreu llegim moltes coses on no es diu ni ``si´´ ni``no´´.
Les cireretes ja pengen de l’arbre com fanalets d’una festa major;Enlluernats,els ocells hi fan via,Enamorats d’aquell món de color.Prou que coneixen la dolçor tancada dins de la bola vermella i lluent!Cada any hi vénen a la primavera i els aculls, l’arbre, generosament
Ha passat una oreneta on venia cap on vam ha semblat una sageta que als núvols es vol clavar el sol fa la rialleta;Sap que no els foradarà.
Un regat de lluna ha esquitxat la terra I han nascut a l’herba les cuques de llum . S’han quedat quietes,arregleradetes,Talment com llanternes del camí nocturn.Fent xipoll a l’aigua surt una granota Vestida de Festa Per anar a sarau.Ja sap qui l’espera : D’entre les lluernes sona a sotragades el rauc del gripau És un gripau jove;Ningú no l’estima perquè té pell foscaI el cant esquerdat.Però la grano taSe li ha fet amiga;I sempre que surten ben bé que han ballat
Voldria ser una perla al fons de l’aigua feta de nacre i salabror de mar,Irisada, com un esquitx de lluna caigut dins de la petxina per atzar.Potser un pescador amb pell de bronze,forçut de braços i nedant lleuger,en veurem resplendir s’acostaria i jo... el deixaria que em prengués.Després,ell em vendria:la filladano passaria un hivern tan fred....I una noia gentil potser em tindria per la més bella del seu collaret.
Vine a fer bombolles,Que tinc un tassó Ple d’ aigua i sabó mira com voleien ! brillen al sol Tot fent tornassol!Si la més bonica proves d’agafar,Se ‘t fon a la mà...I et quedes en dubte De si l’has bufat O ho has somniat
M'agraden moltíssim els teus poemes
ResponElimina